El repte del disseny del llenguatge

He de dir una cosa: el disseny no ho és tot.
Per a bé i per a mal: ni s’emportarà tots els afalacs ni haurà de suportar totes les crítiques. El llenguatge humà com a necessitat comunicativa és una eina que, segons la revista científica Science Advances, va nàixer fa 2 milions i mig d’anys. Amb la qual cosa, efectivament, el llenguatge existeix des d’abans que ens adonàrem que el disseny podia ser el que n’orquestrara la festa.

La culpa del llenguatge esbiaixat la té l’herència d’una societat construïda sobre històrics fonaments patriarcals, no la té el disseny. Com hem dit, una cosa és el llenguatge i una altra és el disseny, però… de qui és la responsabilitat quan hem tingut l’oportunitat de fer bé les coses i no les hem fetes?

El llenguatge és, per la seua pròpia naturalesa, evolutiu. Va canviar, canvia i canviarà mentre continuem vius perquè no és més que una mostra del context actual; és l’eina que tenim per a expressar, comptar, transmetre i comunicar tantes realitats com existisquen. No obstant això, per què costa tant donar espai a aquests canvis en els nostres col·loquis? 

La història es repeteix quan parlem de què països com França, Espanya o Israel han tingut i tenen problemes amb les seues respectives acadèmies de la llengua, que afirmen que el llenguatge inclusiu és una aberració i un perill mortal per a aquesta. Per què continua sent debat que el vehicle que articula i marca la nostra manera de pensar, siga el que ens limite?

Però, on està l’actual problema del llenguatge realment?

Comencem pel principi: la forma en la qual ens parlem, importa. I molt.

Costa adonar-se de què tot aquest temps que hem estat utilitzant el masculí genèric és més probable que recordem abans a polítics que a polítiques, a famosos que a famoses. La forma en la qual ens parlem importa quan limita la nostra manera de pensar.

Resulta que ens han fet creure que retirant aqueix famós “L’home” que es venia referint a “la humanitat” i utilitzant en el seu lloc un “tots” com a clar exemple de masculí genèric (usar termes masculins de manera neutra des de la perspectiva de gènere) ens anava a convéncer. Però la veritat és que el masculí genèric no deixa de ser més que masculí a seques. Un subtil parany.

Un exemple: l’estudi “Gendered or Neutral? Considering the language of HCI” demostra com se’ls va demanar a un grup de participants que pensaren en les paraules, user “usuari”/ participant “participant”/ person “persona” / designer “dissenyador” i researcher “ investigador”, durant deu segons i després les dibuixaren. En l’estudi es va revelar que aquestes paraules “masculí genèric” no eren tan neutres com semblen ja que les probabilitats que es perceberen com a masculines o femenines no eren les mateixes. Fins i tot les dones tendien a interpretar les paraules com a masculines.

Més preocupant resulta el cas d’un estudi similar realitzat entre xiquets i xiquetes pakistaneses de 9 i 10 anys en què se’ls proposava dibuixar la paraula “nosaltres”. Cap xiquet i quasi cap xiqueta va dibuixar dones. I dic més preocupant perquè al final se’ns ha tirat el temps damunt i és probable que les generacions que estem llegint això mai acabem de desprendre’ns d’aquest llenguatge viciat. Tanmateix,  m’espanta que les xiquetes de 9 anys no se senten representades perquè no existeix cap motor més poderós que aspirar a ser com algú a qui admires.

Les estructures del llenguatge

En una anàlisi del Fòrum Econòmic Mundial de 2012 es va comprovar que els països amb idiomes amb flexió de gènere en els quals en quasi tots els enunciats hi ha idees fermes del masculí i el femení, són els menys equitatius en matèria de gènere.

Però ací s’observa una peculiaritat interessant: els països amb idiomes sense gèneres gramaticals (com l’hongarés i el finés) no són els més equitatius. Aquest premi se l’emporta un tercer grup: el dels països amb “idiomes de gènere natural” com l’anglés. Aquests idiomes permeten indicar el gènere però en la majoria dels casos no va incorporat en les mateixes paraules (female doctor, male teacher).

I benvolguts i benvolgudes lectores, que res mai us faça més por que una idea fixa sense ambició ni aspiració a moure’s.

Al fil dels canvis, Caroline Criat compta en el seu llibre “The invisible woman” que quan en 2017 la primera cap de la Brigada de Bombers de Londres, Dany Cotton, va proposar reemplaçar la paraula fireman pel terme estàndard actual de firefighter, canviant un substantiu masculí per un altre neutre, va rebre infinitat de correus electrònics ofensius.

El problema

Em preocupa especialment la transcendència que pot arribar a tindre aquest llenguatge que sense pretendre ser lesiu, acabe afectant les nostres capacitats, o pitjor: que acabe limitant les possibilitats de les xiquetes, que en uns anys seran dones que han crescut escoltant coses com “el metge”, “l’advocat”, “la infermera”.

En països amb flexió de gènere com l’italià o l’espanyol, quan les xiquetes lligen o escolten una professió en masculí, imaginen a un home. Totes les posicions de “respecte” social, estan ocupades per homes al nostre cap. Potser no és això una forma de limitació? L’absent corre el risc de ser invisible i ací està el perill.

El llenguatge modern

És temptador pensar que el biaix masculí que tan arrelat està en el llenguatge és una mera relíquia de temps passats, però la realitat va en una altra direcció.

El llenguatge amb un creixement més ràpid en el món que utilitza més del 90% de la població internauta mundial és el dels emojis.

Els emojis que tenim en els sistemes operatius dels nostres mòbils i ordinadors són seleccionats pel Consorci Unicode (format per un grup d’organitzacions amb seu en Silicon Valley que treballen de manera conjunta per a garantir un nivell de qualitat en el programari universal de emojis). Unicode és qui decideix quan afegir un emoji nou a l’elenc actual de emojis disponibles. Una vegada decidit, dissenya i indica en quin codi utilitzar-ho i cada plataforma o xarxa social dissenya la seua pròpia interpretació de tal emoji. Una cara amb cors en els ulls és comú a totes, l’única cosa que variarà és si els cors són més o menys redons.

Unicode dona les indicacions però no marca el gènere del emoji. El consorci es limitava a dir “afegir un runner” i la resta de companyies dissenyava (òbviament) un home corrent. Interpretant una vegada més els termes neutres com a masculins (el que reforça que el genèric no acaba de funcionar).

Vist el vist, al 2016 (abans d’ahir) Unicode va decidir emetre instruccions per a cada versió (masculina i femenina) de emojis nous que llançava. Per què esperen que nosaltres ens sentim identificades amb un dibuix d’un home corrent quan clarament ells s’han sentit tan poc reflectits amb la versió en femení que fins se’ls havia oblidat plantejar-la?

El llenguatge de la intel·ligència artificial

La intel·ligència artificial és un dels majors reptes de llenguatge inclusiu al qual ens enfrontem les i els dissenyadors i és una oportunitat per a reconstruir els fonaments des de zero.

Google em fascina. No ho explique, ho faig:

Els exemples  més preocupants no són els de l’inici d’aquest article que ja tots coneixem de sobres. Són els algorismes i no el maquinari. És relativament senzill detectar com ens afecta el maquinari, per la qual cosa és “fàcil” de solucionar. Els algorismes, no obstant això, el producte més representatiu d’aquestes dècades, em preocupen més.

Continuem treballant amb dades esbiaixades perquè no hem solucionat el pas previ i malgrat això, els algorismes estan, a poc a poc, marcant les nostres interaccions i  introduint-se en totes les àrees de les nostres vides.  No sembla haver-hi molta comprensió entre les persones que codifiquen aquests algorismes sobre els problemes amb les dades en els quals s’estan basant. La intel·ligència artificial va des dels sistemes de reconeixement per veu que no reconeixen les veus femenines (sempre va haver-hi autoritats), als diccionaris en línia, o els algorismes que decideixen si un cert currículum alguna vegada arribarà als ulls humans.

La limitació d’oportunitats; aquest article va d’això.

— Sara Antolín.