36ª edició dels Premis Goya, una conversa entre el cinema i el disseny

Ara més que mai, són dates per a cel·lebrar València com a font d’inspiració. La ciutat és hui un punt de trobada extraordinari per al talen, un escenari en el que la imatge, la música i el llenguatge gràfic habitualment s’agermanen.

2022 està recollint innumerables dies de guardar. I precisament la cel·lebració dels Premis Goya a la nostra ciutat (com a gran fita de l’Any Berlanga), fa que ens sobren els motius per a disparar focs artificials a l’aire. Disseny i cinema, cinema i disseny: on trobar la seua vinculació?

Les dues disciplines han conversat des de l’instant que van arribar al nostre dia a dia. Aquest diàleg ha pres la forma de títols de crèdit, de vestuari, escenografies o —de manera més palpable— de carteleria present en sales i carrers.

Fotograma a fotograma, les històries han conquerit el terreny del visual amb la xicoteta i, a la vegada, gran ajuda dels i les professionals de la creativitat. Els escenaris es construeixen abans d’encendre els focus, les fotos fixes es busquen i defineixen durant els rodatges, els grafismes fan brillar l’inici i el final de cada pel·lícula, i inclús el còmic és capaç de conquerir al gran públic pujant-se al tren de l’animació.

De la il·lustració a la gran pantalla

El dibuixant valencià Paco Roca (que va rebre un Goya en 2012 en la categoria de millor guió adaptat per portar la seua obra Arrugas a la gran pantalla), ens recorda precisament on ha trobat la part més positiva d’aquest diàleg entre el disseny i el seté art.

“Arribes a un públic diferent. La teua història original creix amb el treball de direcció, dels actors i les actrius… Descobreixes en l’adaptació matissos, girs i nous plantejaments diferents als que vas utilitzar en l’obra original i és interesant reflexionar sobre això. Aprens molt al veure les adaptacions (del paper a l’animació)”, ens conta.

El cèlebre Xavier Mariscal també portaria la seua obra Chico y Rita a la gran pantalla l’any 2010.

La fotografia

Per altra banda, és ben conegut que la cantera de talent jove dedicat a navegar entre el cinema i el disseny a València ja venia carregada. Rodatge darrere de rodatge, la fotògrafa valenciana Laia Lluch fa que ambdues disciplines es troben gràcies a la seua tasca de responsable de foto fixa per a carteleria.

“Normalment, en les produccions en les que hi ha darrere grans plataformes o cadenes de televisió, es sol comptar amb un departament de comunicació i disseny. Es prepara una sessió de fotos exclusivament per a carteleria; em reunisc prèviament al rodatge amb la figura del/la dissenyador/a, que inclús m’envia esbossos de com quedaria el cartell per a que el meu treball en la sessió de fotos siga més fàcil.

En altres casos, com per exemple en El sustituto, es va elegir una foto que vaig fer al rodatge. Estàvem rodant en Les Rotes (Dénia) una seqüència, i hi havia un acantilat i una llum preciosa… Li vaig fer a Ricardo Gómez unes fotos un poc improvisades i ha resultat ser l’elegida del muntatge del cartell, que em sembla espectacular i és obra del dissenyador Jordi Rins” — conta Lluch.

El cartell

En el terreny gràfic, aquesta mateixa setmana començava amb l’homenatge de cinc Premis Nacionals de Disseny a l’obra del propi Berlanga. Aquest encàrrec tan especial de la Generalitat Valenciana ha recollit el guant a la ironia, la crítica i el gust per allò més popular, tan propis del cineasta valencià. Figures referents com Nacho Lavernia, Marisa Gallén, Javier Mariscal, Dani Nebot i Pepe Gimeno, han sigut encarregades de reinterpretar la seua obra en forma de cinc cartells. Una vegada més, cinema i disseny conversant per a reflexionar.

El propi Paco Roca també recorda la seua figura com un referent indiscutible: “Ironia, crítica, humor, drama… Berlanga m’inspira a observar el meu voltant, a fixar-me en les persones, en les seues emocions, la seua vulnerabilitat… Això és el que fa les seues pel·lícules inmortals, que va saber captar l’ànima de les persones”.

En el pla nacional, no hi ha dubte de referents històrics com Cruz Novillo (amb cartells per a pel·lícules com El espíritu de la colmena o La escopeta nacional, siguent esta del propi Berlanga).

I en l’internacional, Saul Bass es coronaria com a rei indiscutible. Obres com Psicosis, La tentación vive arriba o Anatomia de un asesinato. Precisament aquesta última ens la menciona Paco Roca com un dels seus cartells de referència.

Laia Lluch també ens recorda alguns dels icònics: “el cartell de Lost in translation m’agrada perquè és una imatge que no apareix en cap escena, però t’inspira molt sobre la pel·lícula. Això és precisament el que pense que deu tindre un cartell; que et transmitisca l’ànima de la pel·lícula sense ser molt explícit. També m’agrada molt el de El show de Truman, en aquest cas el disseny és clau, on junten cents de fotogrames del protagonista formant així la seua cara. Crec que en els noranta que va ser quan es va estrenar, açò sigué molt innovador”.

L’escenari

I és important el “qui, com quan”… però també on. La búsqueda de localitzacions, la conceptualització de les mateixes, logra que el disseny i el cinema es tornen a trobar per a conversar.

L’interiorisme no és una disciplina exclusiva dels espais que habitem, també d’aquells que ens fan somiar. El disseny de mobiliari més icònic, ha trobat precisament en el cinema una de les seues grans vies de difussió.

Pel·lícula darrere de pel·lícula, hem grabat en la retina seients cèlebres com la butaca Barcelona, dissenyada per Mies van der Rohe i Lilly Reich per al Pabelló alemà en l’Exposició Internacional de la ciutat condal de l’any 1929, el sofà de Dalí per a la firma BDBarcelona, o la cadira de fusta tan present a Cabaret, editada per Thonet.

Són incomptables els nexes d’unió. Els Goya han trobat en València un nou emplaçament per a la cel·lebració. No sols en forma de data destacada al calendari, sinó també en forma de lloc per a l’arribada de talent creatiu. Llarga vida a l’unió entre cinema i disseny!