Metatron, l’obra audiovisual que combina geometria i música

El passat 16 de novembre, els assistents a la presentació social del programa de la World Design Capital València 2022 van poder disfrutar per primera vegada en València del Metatron: un experiment entre música, imatge i matemàtiques creat pel dissenyador Pepe Gimeno, en col·laboració amb l’animador Carlos Cueto i la compositora Sonia Megias. Una peça interpretada per la Banda Municipal d’Alacant, que busca impactar d’una manera profunda en la visió de l’audiència i que evoluciona i progressa constantment durant tota la projecció. 

Què és el cub de Metatron

El cub de Metatron és un cos geomètric format per 13 cercles compostos en forma d’estrela, i per les setanta-huit línies que uneixen cadascun dels seus centres. Si ho concebem en 3D, en la seua estructura conté cotes les figures geomètriques presents en la creació de l’univers i, entre elles, els cinc poliedres anomenats ‘sòlids platònics’ que són les úniques formes que es troben en la natura amb regularitat i simetria perfectes. 

Les seues estructures responen a tres estils de simetria: la central, amb un mateix centre de simetria en les cinc figures, l’axial, respecte als seus eixos i l’especular, respecte a una sèrie de plans. Al llarg dels segles, el cub de Metatron ha despertat un enorme interés des de les diferents mirades del saber i el coneixement, així com des del punt de vista místic i religiós. El seu nom ve de les creences judeocristianes, que ho associaven amb l’arcàngel Metatron, símbol del poder, de l’energia, l’harmonia i l’equilibri. El cub de Metatron va ser utilitzat pels alquimistes i pareix capaç d’exorcitzar a Satan. Es diu que té cinc dimensions, encara que els nostres ulls físics sols són capaços de percebre tres. 

Motivació darrere del Metatron

La geometria i la música usen les proporcions de la mateixa manera. Metatron és una obra musical i plàstica al mateix nivell. El seu objectiu és dur al públic a un viatge d’estímuls i experiències gràcies a sons i imatges que estan inspirats en geometries tan complexes com les que es desenvolupen dins del cub de Metatron. 

Des de l’equip creatiu incideixen: «Elegim aquest cos geomètric com a eix del projecte perquè ens oferia la possibilitat d’establir un interessant diàleg entre música i matemàtica, o equivalentment, entre música i geometria. Ens interessava estimular al públic a que fruïra dels jocs que es poden establir entre ambdues disciplines. Ens pareix fascinant poder treballar amb aquesta figura capaç de contenir en el seu interior tots els poliedres regulars que es troben en la natura, i per això és considerada un símbol sagrat en diverses cultures i èpoques.»

Respecte a l’apartat musical, l’equip afirma «La nostra motivació augmenta amb el propòsit de col·laborar amb una formació de música tan tradicional i típica de la nostra Comunitat, o és que una de les millors bandes amb què comptem, La Banda Simfònica Municipal d’Alacant, sonarà juntament amb el vídeo d’un mode totalment valent i diferent al que una banda a l’ús ens té acostumats.»

Desenvolupament de l’obra

Els assistents a la presentació del programa de la World Design Capital València 2022 el passat dimarts 16 al Palau de les Arts Reina Sofia varen conèixer l’obra per segona vegada, després de l’estrena en Alacant el 16 de setembre de 2020. El Metatron és un dels projectes seleccionats en les dues crides a projectes realitzades per la World Design Capital València 2022.

Ara analitzem les seues diferents parts per a disseccionar el sentit de la música i de les imatges. 

L’obra Metatron està integrada per cinc temps que se succeeixen com un procés orgànic, cadascun sense un inici ni final definits. Podríem comparar aquests cinc temps amb els cicles de l’alba-matí-vesprada-nit, amb l’afegit del centrifugat final, una sort de forat de cuc o vòrtex espai-temporal que acaba engolint tot.

I. L’Alba

00:00: Del negre al punt. Des del res existencial, l’obscuritat es concentra en un punt generador de vida. Glissando de veus cap a l’agut. 

00:46: Formació dels cercles. El punt generador es replica, creant noves esferes de vida, que al mateix temps formen una xarxa isotròpica de cercles intersectants. Flautí, triangle i un compàs de 10/8 marquen un començament des del diminut agudíssim. Es van sumant altres instruments del grup de les fustes. 

02:02: Suma d’altres grups de cercles. Noves xarxes isotòpiques, creades en altres espais, se sumen a la xarxa central des dels quatre punts cardinals. Amb els grups de cercles es van sumant instruments, però l’únic que toquen són notes agudes. La percussió i respiracions van marcant tímidament el compàs, com quan a l’alba els pardals assagen el seu cant. 

II. El matí

02:30: La Gran Flor Solar. Aquestes noves xarxes se superposen entre si creant la Gran Flor Solar. Continuen fustes, percussió i respiracions. Es van agregant instruments, ja de registre mitjà, no sols amb notes llargues si no amb alguns accents i notes curtes. 

02:43: Apoteosi. La Flor Solar, amb el seu fort magnetisme, s’acosta a l’espectador, aportant tota la seua energia, la seua calor i el seu espectacular entramat estructural. És migdia. La flor està en la seua apoteosi. Una vegada mostrada la seua esplendor, la Flor Solar es retira mostrant al complet la seua enigmàtica xarxa estructural. L’aparició de les línies dels cercles es tradueix en unes primeres definicions melòdiques en registre mitjà i en escala hexatonal, ja que les flors tenen sis pètals. 

III. La vesprada

03:40: Pèrdues. La flor comença a marcir-se. La seua estructura es debilita, comença a perdre elements externs. És el primer símptoma del seu declivi. Glissando (caigudes) i rebots rítmics. 

03:58: Els tretze cercles. Avança la vesprada i amb ella La Flor Solar va perdent força, intensitat i mida, fins a quedar reduïda als tretze cercles que conformen la seua estructura central. Comencen a agafar protagonisme els instruments de vent-metall. 

03:59: Pètals blancs. Amb una estructura més lleugera, els cercles es mouen de forma coordinada en grups independents, al mateix temps van empal·lidint i perdent la seua força cegadora. La gran Flor Solar es descompon en xicotetes flors que giren mostrant els seus acabats d’estrenar pètals blancs. Ritmes definits amb els instruments de vent-metall i percussió.   

04:29: Pèrdua de la circularitat. La massa de color segueix disminuint. Els tretze cercles van perdent la seua circularitat per a convertir-se en hexàgons retallats. La seua presència es troba en mínims. Notes tingudes, per a acompanyar aquesta desaparició. 

04:45: Estrela negra. L’obscuritat avança, la llum del dia confirma el seu declivi. L’estrela formada pels pètals centrals es torna negra i avança estirant els seus braços. Solo dels instruments de doble canya (oboé, corno anglés, fagot) desafinats, a tall d’aparició d’un dol nepalés.

04:56: Girs. Comença el dol entre la llum i l’ombra. L’estrela negra gira intentant ocupar nous espais. La llum continua defenent el seu espai. Altres instruments es van sumant amb un contrapunt que augmenta la densitat. 

05:04: Estreles negres i moviments tàctics. És una batalla perduda. L’ombra creix en progressió geomètrica i ho envaïx tot. La llum ja debilitada cedeix davant el seu adversari. Segueix augmentant la densitat i també el tempo.  

05:18: Triomf de l’obscuritat. L’obscuritat total, després d’una llum cegadora, dona pas a una visió còsmica. Tot cau estrepitosament cap als sons més greus. 

IV La Nit

05:31: El cosmos. Un blau profund deixa apreciar a poc a poc una rica obscuritat. Una obscuritat repleta de centres d’energia dispersos en l’espai. Greus, nota tinguda.
És el negatiu del moment del punt al matí amb el flautí i els aguts. Ací les tubes, trombó baix, pedals de les trompes, percussió greu, dona la sensació d’immensitat del cosmos. 

05:57: L’alineació. Aquests centres d’energia busquen el seu lloc a l’espai. S’alineen per a aconseguir la seua posició òptima en relació amb la resta de centres. Pretenen una harmonia global a la recerca de la perfecció i la bellesa. Quan ho aconsegueixen exploten en les mil i una piruetes construint les figures geomètriques més belles que podem trobar en la natura. Sobre el llit de greus, el vibràfon tocant amb arc de contrabaix obri els cercles en la llunyania del cel nocturn. Quan apareixen els tres cometes, cadascun està representat pels plats tocats amb escombretes metàl·liques. Els clarinets dibuixen hexàgons, les trompetes dibuixen els triangles, els saxofons dibuixen els triangles impossibles, els clarinets secunden els hexàgons i les trompes als cercles. Finalment, els saxofons i les trompetes dibuixen estreles de David. 

V. Explosió

06:50. Triangles i hexàgons. Les figures comencen a girar cada vegada a major velocitat. Els saxofons creixen amb els triangles, els clarinets creixen amb els hexàgons. 

07:19: Força centrípeta. L’energia es multiplica. Cada vegada hi ha un major nombre de centres d’energia interconnectats. El creixement és exponencial. L’energia acumulada es desborda. L’espai comença a sobrecarregar-se fins a tal punt, que els elements comencen a girar sobre ells mateixos creant una brutal sobrecàrrega d’energia que situa a l’univers en el camp d’acció del forat negre. La imatge ens torna a l’inici. Un buit absolut ho ompli tot. Gran caos que arribat a un punt comença a deglutir-se, disminuint fins a un fil de so, que és engolit pels músics de la banda.