Pot la perspectiva de gènere ajudar a millorar ciutats? Part I

Sé que està molt gastat el recurs de començar un article amb la definició que el diccionari ofereix del tema a tractar però en aquest cas, utilitzar aquesta fórmula és un bon punt de partida perquè lectors, lectores i jo mateixa, comencem alhora.

Tanmateix, aquesta definició, igual que el disseny de moltes d’aquestes ciutats, és massa impersonal tenint en compte que l’ànima de les ciutats som precisament les persones. 

Per a entendre la importància de l’assumpte, cal mencionar que segons les dades de les Nacions Unides, el 81,1% de la població a Espanya viu en zones urbanes. L’estimació de l’ONU preveu que aquest percentatge podria arribar al 88% en 2050. 

Els qui van impulsar i van dirigir la transformació de les ciutats modernes, ho van fer amb una mirada llunyana. Sobre maquetes i mapes, des d’un pla zenital, van construir les ciutats basant-se en el que haurien de ser des de la distància. Però resulta que dissenyar des de la distància és dissenyar des de la ignorància i la veritat és, que implicant tants recursos econòmics i humans com requereix l’urbanisme, aquesta no hauria de ser la manera d’operar que actue per defecte sinó altra un poc més empírica. 

EL PROBLEMA EN LES CIUTATS

Les ciutats han existit sempre i no ens hem qüestionat massa perquè ja eren ací quan arribem. No hem pensat en com hauria de ser la nostra relació amb elles ni que, com tota relació, hauria de ser bidireccional. Les vam donar per òbvies sense plantejar-nos que potser, podria arribar a ser més fàcil fer vida en elles. 

El problema en les ciutats continua sent la falta de representació femenina en la presa de decisions perquè com diu Dafne Saldaña, arquitecta, urbanista i membre d’Equal Street: 

Una vegada més, conèixer la història de la humanitat ens ajuda a entendre moltes coses. Les ciutats que tenim hui dia són l’herència d’un biaix històric. 

Els diferents aspectes urbans han de tractar-se d’una manera relacional (habitatge, espai públic, servicis urbans, transport) perquè són elements que interaccionen entre si i que estan travessats per aspectes socials (condició socioeconòmica, gènere, origen, ètnia, identitat sexual i de gènere, edat…)

En el llibre “La dona Invisible”, del qual ja hem parlat alguna vegada, Caroline conta l’anècdota de com accions tan aparentment innocents com poden ser la retirada de la neu en Suècia, afavoria als homes abans que a les dones per una qüestió de prioritats: S’iniciava la neteja de la neu de les carreteres abans que la neu de les vies per als vianants. I aquest fet, que pareix una ximpleria, no ho és en absolut perquè homes, dones, xiquets i ancians, no ens desplacem de la mateixa forma per la ciutat. 

DONES QUE PARLAREN I PARLEN DE CIUTATS  

Estudiar aportacions en femení en l’arquitectura és complicat, però encara ho és més en l’urbanisme. En tractar-se d’una activitat interdisciplinària i d’equip, molts dels noms han sigut esborrats en pro de construir un relat històric. És una activitat que implica una major inversió perquè està molt lligada a la política i al poder, activitat que (tampoc volguera jo generalitzar però…) històricament han estat en mans masculines.

Va denunciar així la infame situació de les ciutats avançant-se als estudis, assajos i informes que posteriorment denunciaren el caos i la falta d’higiene de la ciutat industrial. Un nou model de ciutat que s’anava obrint pas i que ja començava a deixar de cotat totes les activitats que no foren estrictament productives. 

Periodista i activista que va entendre el funcionament de les ciutats com un sistema d’ordre caòtic i impredictible regit per les persones que, al viure en elles, les doten de dinamisme i bellesa.  

Jane sempre va estar meravellada per la gent que habitava les ciutats, sobretot en Nova York, on sentia que tots els estils de persones tenien cabuda. Ella tenia clar que el disseny de les ciutats havia de plantejar-se a peu de carrer i no va dubtar a enfrontar-se a Robert Moses, influent urbanista del segle XX a Nova York que destruïa i construïa al seu capritx tota classe d’edificis i carreteres.  

El documental Citizen Jane: Battle for the City, filma els inicis de Jacobs en l’activisme, la seua manera de concebre la ciutat, les conseqüències de l’arquitectura moderna i tota la seua diatriba amb Moses.

Per a ella, parlar de seguretat a la ciutat passava irremeiablement per aconseguir omplir i avivar els seus carrers. Amb freqüents encreuaments i interconnexions, en contra dels carrerons sense eixida; amb edificis les finestres dels quals no donen l’esquena als carrers i des de les quals es puga observar i participar de la vida urbana; i amb activitats i estructures que permeten la comoditat en l’espai públic. Amb tot, passejar pels carrers no suposaria un problema de seguretat per a ningú, inclosos xiquets i persones majors.  

Amb aquesta premissa, veus com la de Izascun Chinchilla ens recorden que el ciutadà és un membre actiu del lloc en què viu. En el seu llibre, La Ciutat dels Ciutadans, relata:

Izascun, en el que per a mi és una lectura obligatòria, exposa les ciutats com a llocs orientats purament a la productivitat, desatenent moles altres qüestions i necessitats. Les nostres ciutats dissenyen l’espai públic com l’espai que ens permet arribar a treballar des de la nostra casa, però l’ús d’aquest espai per a activitats reproductives o de cures (inclosos el descans i l’autoatenció) suposa una vertadera odissea. Per això és important, que quan parlem de ciutats, parlar dels parcs, dels serveis públics, de l’oci o dels sistemes de transport.

Parlant de mobilitat, Inés Sánchez de Madariaga té molt a aportar. Inés es troba al capdavant de l’Associació de Dones Arquitectes d’Espanya, i assenyala la posada en marxa d’estudis per a conèixer les necessitats de les dones treballadores del nostre país, per a poder així promocionar el treball de les arquitectes basant-se en aquests aspectes a cobrir. La seua idea, es pot il·lustrar molt bé amb el concepte de “mobilitat de la cura” que va desenvolupar en 2008 en un treball per al llavors Ministeri de Foment. Es tracta d’una categoria paraigua que permet quantificar i visibilitzar els viatges realitzats per motius vinculats a la reproducció de la vida (la cura d’altres persones i el manteniment de la llar), que majoritàriament fan les dones. Els motius estàndard normalment utilitzats per les enquestes de transport infravaloren aquests viatges. El que es tradueix en una reducció més que considerable del nombre d’autobusos que passen fora de “l’hora punta”. Com si els desplaçaments per a treballs d’atenció no foren obligatoris, sinó merament “temps d’espera”. 

UN EXEMPLE QUE M’ENCANTARIA COMPARTIR

L’altre dia vaig escoltar, un capítol del podcast «Participants per a un deliri», de l’artista Coco Dávez, en el qual la seua entrevistada, Ana Enrich contava l’anècdota que a través de la Fundació Ashoka, desenvoluparen un projecte de Change Makers amb l’emprenedora social Charo Batlle, qui ha posat en marxa en Espanya la xarxa d’aprenentatge i servici, una metodologia educativa a través de la qual dissenyar amb xiquets, soluciones par als problemes que veuen al seu voltant i  ensenyar-los com ells poden responsabilitzar-se aportant la seua contribució. 

L’ANÈCDOTA ÉS LA SEGÜENT: En el col·legi del poble d’Esplugues de Llobregat, els preguntaren als xiquets i xiquetes sobre les seues preocupacions, una pregunta prou seria per a la innocència que es respira en una classe d’infantil. 

No obstant això, d’aquesta reunió de xicotets savis, va eixir la ferma conclusió del fet que els parcs estaven bruts. 

Tot aquest cas es va desenvolupar a través d’un procés de Deisgn Thinking mitjançant el qual la professora els guiava i animava a buscar solucions per a millorar el seu parc, arribant a la conclusió de que els parcs estaven bruts perquè ells no arribaven a les papereres.  

INCREÏBLE que xiquets de cinc anys assumisquen que són part del problema, però més increïble encara em pareix, la capacitat com a éssers humans de comprometre’ns amb aquelles coses de les quals ens permeten ser partícips. 

Els xiquets i xiquetes prototiparen un esglaó per a la part més baixa de les papereres i amb aquesta maqueta la professora va organitzar una cita per anar amb els seus alumnes a presentar-li-la a l’alcaldessa d’Esplugues. 

PER QUÈ SEGUIM RESCATANT DONES QUAN PARLEM DE CIUTATS INCLUSIVES?  

Mai podrem deixar de parlar de dones quan de l’atenció dels ciutadans es tracta perquè els números (els autèntics reis de la veracitat) diuen que som nosaltres les que realitzem el 75% del treball domèstic. D’acord amb la International Labour Organization, 606 milions de dones realitzen la major part del treball no remunerat en el món a manera de treball full-time enfront de 41 milions d’homes. 

Les dones són les que continuen atenent als xiquets, als ancians i a les persones dependents. Per això, dissenyar ciutats inclusives implica facilitar la vida a les dones. 

Repensar la ciutat des d’una perspectiva feminista és deixar de produir espais des d’una lògica productivista i mercantilista i començar a pensar en entorns que prioritzen a les persones que els utilitzaran. Haurien de ser els espais els que s’adapten a les diferents necessitats de les persones i no les persones les que s’adapten a les condicions de l’espai. Posar a les persones al centre, visibilitzant així la diversitat d’experiències i necessitats, sense tractar d’homogeneïtzar els usos i les activitats en l’espai urbà. Per tant, enfront de la ciutat funcionalista, les Smart Cities o altres paradigmes allunyats de la realitat de les persones, nosaltres proposem la ciutat cuidadora.