5. La ciutat DIVERTIDA
La ciutat desitjable, la ciutat que afavorisca la diversió i l’oci.
Construir una ciutat desitjable implica discutir de la rendibilitat de les activitats productives i no productives. Estan les nostres ciutats preparades per al calendari escolar de la mateixa manera que ho estan per a acollir grans congressos d’empresaris?
En el llibre “La ciutat de les cures”, l’autora llança aquesta pregunta amb la premissa que els xiquets i xiquetes tenen 190 dies sense col·legi a l’any, dels quals 104 solen coincidir amb caps de setmana, per la qual cosa resten 86 dies de xiquets i xiquetes sense col·legi en ciutats en les quals els seus pares continuen treballant.
Són únicament responsables de la conciliació familiar les empreses o també ho és la forma en que les ciutats i els seus servicis estan concebuts?
La conciliació familiar també és responsabilitat de la ciutat quan és quasi impossible anar a fer comandes quan estàs a càrrec dels teus fills. Ni ens passa pel cap plantejar-nos que aquest tipus de situacions podrien ser diferents, però ací ve el gir: es pot.
Integrar els estímuls de joc en llocs on les i els adults tenen obligacions a realitzar, on van a fer una gestió o facilitar que poden resoldre altres necessitats. Deia Lady Allen of Hurtwood que les i els xiquets juguen on siga que transiten, i és cert, tindre en compte aquesta premissa a l’hora de dissenyar les ciutats ens permetria aconseguir, a través del disseny, un desenvolupament integral de la infància i del benestar de les i els cuidadors.
Alguns exemples que poden paréixer ximples però que estic segura que des de l’experiència s’hagueren plantejat amb un major gran d’humanitat:
Si existira un calaix d’arena o un hort urbà entre les sòbries parets de l’edifici de Correus o de les oficines d’Hisenda, els xicotets podrien mantenir una activitat lúdica, la qual podrien compartir amb els seus ocupats pares, sense veure minvat el seu desenvolupament basat en estímuls i, així, la conciliació seria més possible, més senzilla i més divertida.