“En aquells dies treballava amb mi Xusa Beltran i coincidia amb Toni Galindo en alguns projectes. Només érem tres i ens venia damunt un treball magnífic, que segur, superava les nostres capacitats tan limitades. Prenem la decisió de prioritzar la realització de la marca, la forma icònica, i deixar per a més tard la resolució del logotip ajustant diferents tipografies”, explica.
“Aquesta tasca inicial em tocava de ple i reconec que em va costar” -diu Solaz- En general, un viu els seus processos creatius en soledat i sense expectatives de ningú més, però, i encara que en silenci, les mirades dels meus companys de projecte m’inquirien: ja ho tens?, com va? I clar, en aquesta fase necessitava prendre distància amb el quotidià i més recent, això que anomenem “buidar-se per a tornar-se a omplir”. Però res, passaven els dies i no em buidava, o em buidava malament, perquè tornaven a eixir els mateixos traços i formes de sempre.
“En algun moment em vaig quedar observant una ametla, amb corfa i sense i d’ací a altres formes ametlades com a puntes de llança paleolítiques. No obstant això, la paleta cromàtica la tenia clara amb anterioritat, perquè em venia apellant amb insistència el roig vermelló, el groc ou i el negre a manera de barandat de separació. Però no va eixir un ocell, va eixir un Bambi, el cap i el coll d’un cervatell”.