World Design Spotlight: Bombas Gens Centre d’Art

Rehabilitar una fàbrica abandonada i convertir-la en un referent del patrimoni industrial per a un ús artístic i sociocultural. Això és el que va fer la Fundació Per Amor a l’Art amb unes impressionants naus de 1930 tancades des de feia dècades: transformar-les en Bombas Gens Centre d’Art. 

És un espai inclusiu dedicat a la cultura. Aquest fet és el que ha ficat a l’edifici de València al mapa dels llocs més envejats internacionalment. 

L’aposta dels seus promotors quan ho varen inaugurar en 2017 era molt clara: fundar un centre d’art obert a tots, amb entrada gratuïta i sense subvencions públiques; amb un menjador amb xiquets en risc d’exclusió social i amb un centre per a coordinar la investigació sobre la malaltia de Wilson, malaltia amb la qual els impulsors són, per motius familiars, especialment sensibles. 

Un total de 6000 metres quadrats (2600 d’ells, només per a exposicions) repartits entre cultura, solidaritat i ciència, moguts per la profunda passió dels seus propietaris cap a l’art i pel convenciment que aquest ens millora com a societat.

Les obres que s’exposen provenen de la Fundació per Amor a l’Art, amb els mateixos empresaris Susana Lloret i José Luis Soler al capdavant, entitat que suporta econòmicament tota la inversió en Bombas Gens. Sols per a recuperar l’edifici van destinar més de nou milions d’euros. 

La història

La història de l’edifici es remunta a 1930, quan l’arquitecte Cayetano Borso di Carminati el projecta per a un empresari, Carlos Gens, amb la finalitat de ser la nova seu de la seua consolidada fàbrica de bombes hidràuliques, fent un salt a la modernitat des dels emplaçaments anteriors de l’empresa.

L’espai, d’un incalculable valor històric, és un dels pocs exemples d’arquitectura industrial que queden en peu. El seu edifici i l’estil art-decó de les seues façanes fan d’aquest lloc un punt únic per allotjar aquests nous usos que responen a les necessitats actuals.

L’edifici va patir, també, la duresa de la Guerra Civil puix va ser confiscat pels republicans per a fabricar bombes, la qual cosa va suposar un objectiu clar per a l’atac del ban franquista. D’ací l’existència d’un refugi antiaeri, conservat tot aquest temps i que també es pot visitar. L’immoble en general es trobava molt deteriorat després de molts anys d’abandonament, un incendi, i tancar les seues portes definitivament en 1991.

La intervenció

Tres van ser els professionals que van dirigir les intervencions arquitectòniques al complex fabril per a la seua recuperació en el que hui és: després de la consolidació de les naus, executada per Eduardo de Miguel, Ramon Esteve va assumir el desenvolupament i l’ampliació del projecte i l’arquitecta Annabelle Selldorf es va ocupar de la part museística.

A través de la façana s’accedeix al centre d’art, de forma directa; el restaurant queda a la dreta (dirigit pel cuiner Ricard Camarena, amb estrela Michelin) i les oficines, a l’esquerra, amb una presentació més discreta respecte a l’entrada. 

El projecte de rehabilitació de Bombas Gens també va comptar amb el disseny, per part d’Esteve, del pati de darrere; un espai que conté el jardí realitzat pel paisatgista Gustavo Marina i l’escultura site-specific de Cristina Iglesias. 

En el pati es troba la bodega del segle XV, coberta, i el refugi antiaeri de la Guerra Civil. Tots aquests espais estan articulats amb zones verdes per a permetre al visitant gaudir adequadament de l’escala del conjunt i descobrir cadascun dels seus racons. 

L’arquitecte Ramon Esteve explica quin va suposar el repte de la intervenció, “el més complicat va ser la tasca de dissenyar un espai que representara a una fundació amb una forta identitat, com és la Fundació per Amor a l’Art, i tractar de convertir aquests valors en pedra, generant al mateix temps un escenari que servira per a desenvolupar diàriament les seues funcions, activitats i objectius”. 

Per altra part, l’arquitecta Annabelle Selldorf, responsable del projecte museístic, apunta que els promotors de l’espai, molt conscients de la consideració que requeria l’espai, “no estaven buscant a un dissenyador que simplement li donara a l’edifici una sensació radiant i nova, sinó a algú que poguera abraçar el caràcter històric i li donara un nou propòsit i una nova força. Van veure que el valor de l’art i de l’arquitectura podrien contribuir a crear una sensació real de lloc que suposara una vertadera aportació al barri de Marxalenes, així com a València i a Espanya”, explicava a la publicació que va editar la institució per a commemorar el seu primer aniversari. 

“Quan se’m presenta l’oportunitat d’adaptar els edificis industrials o històrics a un nou ús el meu enfocament és comprendre a fons les qualitats essencials i la singularitat de l’edifici. A partir d’aquest punt de partida i en el context d’un nou propòsit, es pot determinar quins aspectes cal restaurar, reparar o renovar i on es necessita una intervenció”, assenyalava l’arquitecta. 

“Crec que l’arquitectura pren vida, i es completa, per part de qui l’usa i, amb Bombas Gens, ha sigut molt gratificant veure el centre ple de gent gaudint de l’art i dels meravellosos programes presentats. Ha servit com catalitzador per a la revitalització i el compromís de la manera que esperàvem durant la planificació, però que ha superat les nostres expectatives”, apuntava Selldorf.

La col·lecció

El centre d’art Bombas Gens compta, a més, amb un assessor de luxe en la part referent a l’adquisició d’obres: Vicent Todolí, ex-director de la Tate Modern, qui ha aconseguit, des de fa anys, a Lloret i Soler fins a conformar una magnífica col·lecció en la qual destaquen des d’obres de fotògrafs del segle XX fins a clàssics, com Walker evans i Garry Winogrand, fins a les de fotògrafs recents, passant per peces dels pintors Anna-Eva Bergman, Esteban Vicente i Juan Uslé o els escultors Juan Muñoz i Crstina Iglesias. 

La col·lecció artística té algunes pautes molt especials i que paga la pena conèixer: és d’accés públic, les seues obres no ixen al mercat, no especulen amb elles i no es paguen preus desmesurats. 

El centre d’art aspira a atraure a tota classe de públic, segons ha explicat moltes vegades Susana Lloret, cara visible d’aquesta institució, “l’objectiu és que la igualtat d’oportunitats siga un poc més real”. 

El disseny gràfic 

L’Estudi Gallén+Ibáñez, fundat per Carmina Ibáñez i Marisa Gallén, aquesta última guardonada amb el Premi Nacional de Disseny 2019, firma la identitat gràfica de Bombas Gens. 

El treball, el logo del qual parteix d’un motiu ornamental art déco extret de la reixa de l’edifici que representa una font, compleix amb tres premisses necessàries: ser contemporani, ser recognoscible i ser formalment sintètic. Aquest disseny ha sigut reconegut amb diversos premis especialitzats: Laus, Clap, German Design Awards i La Lluna.

Les xifres

En definitiva, és un projecte molt ambiciós, que ha donat vida a un edifici abandonat i amb una projecció internacional que ha rebut el suport del públic d’una manera indubtable. 

Les xifres són rotundes: des de la seua obertura, en Bombas Gens s’han fet 19 exposicions i quasi trenta mil assistents a les 473 activitats que s’han realitzat al voltant a les mostres (tallers, visites guiades), que han comptat amb una alta participació social. 

Des que obrira les seues portes, quasi dues-centes mil persones han passat pel que, sols uns anys abans, era una imponent fàbrica abandonada. 

Com diu l’arquitecte Rafael Moneo, “la vida d’un edifici és una carrera completa a través del temps”. Bombas Gens és hui un lloc amb un disseny i una intenció que fa, de València, una ciutat millor. 

Fotografies: Alfonso Calza i Bombas Gens Centre d’Art.