World Design Spotlight: Butaca Granada, de Javier Carvajal i Martínez Medina

En 1963, l’arquitecte Javier Carvajal va obtindre el primer premi al concurs per a construir el Pavelló Espanyol en la Fira Mundial de Nova York, que li valdria el Premi de la Fundació Rockefeller i el conseqüent reconeixement internacional. L’Institut d’Arquitectes Americans ho va corroborar concedint-li el certificat d’excel·lència per aquest projecte.

Destinat a estar en aquest magnífic pavelló, Carvajal va pensar en una peça de mobiliari que naixeria al mateix temps que l’edifici. Aquesta peça era l butaca Mangrana, encaminada a ser una icona, que produiria l’empresa valenciana Martínez Medina, puntera en la fabricació de producte, i que es convertiria en una obra atemporal de gran valor i d’altes qualitats estètiques.

Els arquitectes dels anys cinquanta es van convertir, gràcies a les seues obsessions, i sense ser molt conscients de tot, en valedors del disseny industrial. I a Javier Carvajal li obsessionava el disseny de la fruita de la mangrana.

Com explica José Miguel Martínez Medina, CEO de l’empresa valenciana amb més de 120 anys d’experiència en el disseny de mobiliari i una de les més importants del país, “a Carvajal, el disseny de la butaca, li recordava a una mangrana partida en quatre trossos”

El contacte entre Martínez Medina i Javier Carvajal ho va propiciar l’interiorista Paco Muñoz, de “Casa i Jardí”, que va encaminar a l’arquitecte cap a aquell que anaven a transformar la seua obsessió en una peça quasi real, en una butaca icònica,l’empresa que disposava de la tecnologia necessària per a materialitzar aquest difícil producte.

El primer prototip que es va fer era de formes més redones, que l’arquitecte i fabricants, el pare i l’oncle de l’actual CEO de Martínez Medina, van anar polint i redissenyant fins a deixar-ho en com va ser el definitiu.

La butaca tenia una composició molt complexa, amb acer estampat acabat en coure, estructura autoportant en fibra de vidre i mòduls d’espuma de poliuretà, tot amb una base en bronze. “Era una peça difícil, que a més es va fer en temps rècord per a que estiguera llista per al Pavelló de Nova York”, explica Martínez Medina.

Va ser un disseny que va triomfar, “estava en tots els vestívuls dels bancs, en els hotels… fins i tot es veia en algunes sales de recepció d’edificis de la Gran Via. Era una butaca molt socorreguda, donava qualitat i era esculptòrica”.

La relació professional entre Martínez Media i Javier Carvajal va ser molt bona i molt fructífera. Junts van fer ambaixades i hotels. Carvajal, excel·lent arquitecte, no es va prodigar molt al disseny de producte, sí, un poc més, al disseny d’interiors i seues van ser les botigues de Loewe dels carrers Goya i Serrano, a Madrid.

Martínez Medina recorda que “Malgrat no despertar moltes simpaties, tal volta perquè era de l’Opus Dei o tal volta perquè era monàrquic, Cavajal va ser un arquitecte molt brillant. Dibuixava en paper vegetal els edificis que dissenyava i els anava plasmant, en transparències, per plantes. Va ser un professional molt precís i molt net”.

La reedició de la butaca Granada que l’empresa va dur a terme en 2016 va respondre a una petició del fill de l’arquitecte, l’advocat Javier Carvajal. Una peça que, encara cara per la seua costosa elaboració, es manté al catàleg de Martínez Medina, actualitzada amb materials adaptats als gusts de hui en dia.

“És una butaca que simbolitza el disseny espanyol més brillant, és una meravella. Així com Mies van der Rohe va crear la butaca Barcelona per a l Pavelló Alemany, Carvajal va dissenyal la butaca Mangrana per al Pavelló Espanyol. No hi ha hagut un disseny més icònic que aquest a Espanya”.

Fotografies: Martínez Medina.