World Design Spotlight: Cadira ECO, de Carlos Tiscar

Cap a finals de 2011, la firma Capdell buscava una cadira amb una personalitat molt acusada i diferenciadora. 

El seu director artístic, Salvador Villalba, va redactar llavors unes pautes prèvies en les quals es detallava que el disseny hauria de ser el d’una cadira de fusta de faig, senzilla que no simple, molt còmoda, sense braços i amb el respatler recolzat sobre les barres de la part posterior. 

Amb aquestes pistes, el dissenyador Carlos Tiscar es va ficar mans a l’obra per a crear ECO, que es defineix com “una cadira entranyable amb virtuts contemporànies”. 

“Vaig dissenyar la cadira ECO, basant-me en el brief del client, en les característiques que indicava l’oportunitat comercial de recuperar una tipologia de cadira que pertanyia a la dècada dels anys cinquanta i que diverses empreses importants havien desenvolupat als seus catàlegs, lògicament adaptades als nostres dies, dissenyades per Pearson Lloyd o Naoto Fukasawa, per citar algunes referències”, explica Tiscar. 

“En la meua proposta de projecte, després d’haver investigat desenes de models de les cadires més notables de dissenyadors i arquitectes d’aquella època, vaig arribar a la conclusió del fet que, en el fons, totes continuaven sent vàlides com seients funcionals hui dia”. 

“Per tant, com recrear una cadira d’aquells anys en l’actualitat des del punt de vista del disseny? La resposta va arribar just el dia abans de Nadal. I, la veritat, és que vaig saber quer era l’adequada”.

“La meua proposta va ser fer, bàsicament, el mateix però amb una millora crucial respecte a les cadires de referència el fet de poder apilar-les. Gràcies a la forma de la seua estructura i seient, la cadira ECO és una cadira apilable, encara que la seua fisonomia no ho aparente. Amb aquesta millora la cadira, sense perdre la seua característica referència a temps passats, s’adapta a les necessitats del mercat del contracte en el que s’oferix, diferenciant-se de competidores contemporànies angleses, italianes i alemanyes”, apunta el dissenyador.

És una cadira senzilla, de fusta, una mena de baula perduda en la continuïtat de la recerca de solucions de seients que va començar en acabar la Segona Guerra Mundial. Amb un llenguatge de procés manual en l’ona de l’anomenat Teak Style dels fabricants danesos dels anys quaranta i cinquanta. 

En la seua estructura hi ha, a més, un element inèdit en les cadires de fusta de tots els temps: la barra que estabilitza les potes de darrere, per davall del respatller, que funciona a més com a signe distintiu del model, configurant una espècie de H que atorga un caràcter gràfic a la cadira vista des de darrere.  

“Una cosa ´que vaig aprendre, de forma casual, amb aquest projecte és que, gràcies a la forma triangular de la seua estructura, la cadira ECO pesa menys del normal, en ser més curts els seus travessers frontals i de darrere”, apunta Tiscar.

“Potser el més ressenyable siga el fet d’aprendre del treball anterior de tantes persones que es van ocupar del mateix problema en el seu dia” explica el dissenyador. “És un mètode que seguisc des de fa molts anys i que dona bons resultats, sempre sense caure en la mera imitació, clar està. En el cas de la cadira ECO va resultar especialment adequat”, conclou.