WORLD DESIGN SPOTLIGHT: Fernando Moreno Barberá

Si hi ha un arquitecte relacionat amb la imatge universitària de la ciutat de València és Fernando Moreno Barberà. Seus van ser els edificis projectats des de finals de la dècada dels anys 50 que són plenament moderns: la Facultat de Dret (1956-1959), l’Escola d’Enginyers Agrònoms, que va realitzar conjuntament amb Cayetano Borso (1958-1967), la Facultat de Filosofia i Lletres (1960- 1970) i el Campus d’Esports (1961). Moreno Barberà s’encarregaria, a més, de les obres de la Universitat Laboral de Cheste, entre 1965-1970. 

El formigó a la vista, el cristall i la fusta van ser el materials que Fernando Moreno Barberà va articular en la seua forma de fer i entendre l’arquitectura aplicada a les seues construccions valencianes, eixes que vertebren l’avinguda Blasco Ibáñez i per les que ha desfilat una gran part dels estudiants universitaris de la ciutat, molts d’ells sense saber que entraven cada dia a ensenyar-se en uns edificis que representen, en tot el seu esplendor, al Moviment Modern dels anys 50 i 60. 

La empremta de Mies Van der Rohe, amb el tractament de l’acer i el cristall, i la de Le Corbusier, amb el potent formigó, quedaven representades en aquest edificis universitaris. Es construïa així una part fonamental del patrimoni de la ciutat i un exemple magnífic de la millor arquitectura feta en  València en el segle XX.

Fernando Moreno Barberá (1913-1998), de mare valenciana, va cursar els estudis convencionals d’Arquitectura en Madrid i, immediatament després d’haver obtingut el títol, en 1940, va començar la seua formació en l’Alemanya, on va viure un ambient molt desenvolupat en matèria arquitectònica, va ampliar els seus coneixements d’urbanisme en la  Hochschule Charlottenburg de Berlín i, un any després, en la Technische Hochschule de Stuttgart, sota la tutela del professor Paul Schmitthenner, de qui va aprendre la importància de la tècnica i els materials. 

Totes les obres valencianes de Moreno Barberà, qui tenia una actitud clarament cosmopolita, mostren una manera d’entendre la modernitat basada en l’articulació, en el coneixement de les idees corbuserianes i en una aproximació al projecte complexa i personal, que l’arquitecte ja havia comés, per exemple, en el Centre d’Investigacions Calvo Sotelo en Madrid (1945). El conjunt arquitectònic valencià va més enllà de la importància de cadascun dels seus edificis per a formar part d’una idea constructiva del que seria la llarga avinguda. 

En la Universitat Laboral de Cheste (1965-1970), primer concebuda a l’estil de la Ville Radieuse, de Le Corbusier, i després realitzada amb certs criteris organicistes, Moreno Barberá va introduir, a més, un component del neo-brutalisme, amb grans volums de formigó vist com el que ja havia utilitzat a l’Escola Tècnica d’Enginyers Agrònoms de Còrdova (1964-1968), tot allò sense oblidar la importància de l’espai exterior. Al mateix temps, va seguir cultivant la seua preocupació pels materials i tècniques constructives de la modernitat, però atenent especialment a la topografia, al clima, a l’orientació, a la vegetació de l’entorn.

La gran habilitat constructiva de l’arquitecte queda patent als detalls de les seues obres, el manteniment de les quals va ser previst tant pels materials emprats, com pel disseny dels acabats i la precisió tècnica que va utilitzar, garantint, en general, la seua conservació amb el pas del temps.

Malgrat les excepcionals característiques de la seua obra, Fernando Moreno Barberá ha estat menys reconegut per part de la crítica especialitzada, dins de la Història de l’Arquitectura, del que la seua obra mereixeria.

L’any 2000 va suposar un punt d’inflexió en aquest sentit i se li va rescatar de l’oblit gràcies a que, per una banda, es va incloure la Facultat de Dret de València al registre d’Arquitectura Moderna 1925-1965 (DOCOMOMO Ibèric), com el reconeixement que allò du, i, per altra, Fernando Moreno Barberá von Hartenstein, fill de l’arquitecte, va donar l’arxiu professional complet al Col·legi Territorial d’Arquitectes de València, obrint noves possibilitats a la recerca dels seus treballs.

Des d’aleshores, l’estudi de la figura de Fernando Moreno Barberá s’ha materialitzat en exposicions, en tesis doctorals i en publicacions.

Actualment, totes les seues obres del Campus de Blasco Ibáñez estan incloses al registre DOCOMOMO Ibèric, entitat que va destacar la Facultat de Dret de València entre els projectes espanyols més importants del període 1925-1965.

Fotos: Eduardo Manzana i Fundació DOCOMOMO.