La influència de les obres d’aquest col·lectiu holandés en l’obra de Viedma Vidal és evident en aquest edifici que anava a suposar un nivell més pel que fa a vivenda destinada a la classe obrera, amb comoditats pioneres com els ascensors, les persianes mecàniques o els lavabos complets… No ens oblidem que estem als anys trenta.
L’arquitecte va construir aquest macroedifici amb 14 patis, 378 vivendes (de diferents formes) i 8 torres per a emmagatzemar aigua, hui sols decoratives, tot això en una illa tancada amb patis interiors que garantien un espai comú on conviure socialment.
La idea d’higiene, modernitat i confort en les vivendes, amb la seua necessària ventilació creuada, estava molt present en l’edifici, que va emprar materials locals com taulell roig, panells de terracota i ceràmica vidriada per a les seues façanes, i va transitar cap a la modernitat des d’un racionalisme que, en el dur període de la postguerra va permetre tindre gallines en aquest pati interior que hui és un recés de pau en meitat de València.