WORLD DESIGN SPOTLIGHT: La finca roja

L’empremta d’Enrique Viedma Vidal (València 1889-1959) s’ha quedat present en la ciutat des que, fa més d’un segle, fora el seu arquitecte municipal i participara en la creació de llocs tan peculiars i tan interessants com els coneguts xalets dels periodistes al costat dels Vivers (promoguts per l’Associació de la Premsa), les obres del Mercat Central, de les quals es va fer càrrec en 1919, o la finca roja, per citar-ne alguns.

Ens centrarem en aquest últim edifici, també conegut com la casa-buc del barri de Jesús, que ocupa tota una illa completa, de planta trapezoïdal i amb els seus quatre cantons xamfranats, situada en la zona sud de l’eixample de la ciutat.

La seua construcció va ser promoguda directament per la Caixa de Previsió Social del Regne de València per a dotar de vivendes dignes a la classe obrera amb la construcció de cases barates i higièniques, que passarien a ser propietat dels seus beneficiaris.

L’arquitecte valencià Enrique Viedma va dissenyar entre 1929 i 1939, tres-centes setanta-vuit unitats residencials gràcies a l’existència d’una gran profunditat edificable que li va permetre definir dos tipus diferents d’habitatges, unes que requeien als carrers exteriors i altres, al gran pati de l’illa.

Viedma Vidal va estar molt influït per l’Escola d’Amsterdam, també coneguda com a grup Wendingen per ser el nom de la revista que va actuar com a òrgan de difusió dels seus interessos. Aquests estaven units estilísticament amb els arquitectes expressionistes alemanys, amb els quals compartien el gust pel taulell a la vista i un disseny innovador i avantguardista.

La influència de les obres d’aquest col·lectiu holandés en l’obra de Viedma Vidal és evident en aquest edifici que anava a suposar un nivell més pel que fa a vivenda destinada a la classe obrera, amb comoditats pioneres com els ascensors, les persianes mecàniques o els lavabos complets… No ens oblidem que estem als anys trenta.

L’arquitecte va construir aquest macroedifici amb 14 patis, 378 vivendes (de diferents formes) i 8 torres per a emmagatzemar  aigua, hui sols decoratives, tot això en una illa tancada amb patis interiors que garantien un espai comú on conviure socialment.

La idea d’higiene, modernitat i confort en les vivendes, amb la seua necessària ventilació creuada, estava molt present en l’edifici, que va emprar materials locals com taulell roig, panells de terracota i ceràmica vidriada per a les seues façanes, i va transitar cap a la modernitat des d’un racionalisme que, en el dur període de la postguerra va permetre tindre gallines en aquest pati interior que hui és un recés de pau en meitat de València.