World Design Spotlight: La Nave

Eren els anys 80 a una ciutat com València, on es respiraven moltes ganes de recuperar el temps perdut durant els quaranta anys anteriors. En el disseny gràfic estava quasi tot per fer i en les noves institucions de la societat democràtica, també. En aquestes circumstàncies va sorgir un grup creatiu que estava destinat, encara que ells no ho sabien, a ser un referent, tant pels seus talentosos components com per la seua innovadora manera de treballar. En una antiga nau industrial al carrer Sant Vicent va nàixer el col·lectiu La Nave. 

En aquest grup d’onze (dissenyadors, arquitectes i dibuixants) es va donar la combinació perfecta entre anarquia i rigor, entre diversió i treball, entre individualitat i equip. Ells eren els seus propis caps, amb els seus horaris poc ortodoxos i amb la sort de tindre davant una clientela disposada a fer un gir a la comunicació de les seues institucions i empreses, molt receptiva a les noves propostes que La Nave plantejava. Eren joves, tot ho era: ells i el país que renaixia.  

El context en el qual va sorgir La Nave, és a dir, les condicions socials, polítiques i de disseny que hi havia en aquell moment, conjuntament amb la creativitat dels naviers, van ser aspectes decisius per a comprendre la influència posterior que anaven a tindre i que, per descomptat, cap d’ells imaginava llavors. 

La banda més suggestiva del moment va estar navegant entre 1984 i 1991, poc més de set anys que van servir per a establir les bases del disseny que vindria i d’on eixirien, a més, diversos Premis Nacionals. 

Com explicava Nacho Lavernia en una xerrada que va organitzar el professor Roman de la Calle en 2015 (“Art i cultura en la memòria de la transició valenciana”), La Nave es va gestar a poc a poc. “Caps i Mans, format per Eduardo Albors, José Juan Belda, Luis Lavernia i Nacho Lavernia, i NBC, format per Daniel Nebot, Paco Bascuñán i Quique Company, ens vam conéixer per aquella època. Principis dels 80. Va haver una mena d’enamorament a primera vista. Compartíem una visió comuna sobre el disseny i, el que és tan important o més, connectarem personalment immediatament. El fet que ens va posar en contacte va ser que competirem en un projecte, la senyalització de la Devesa del Saler, concurs que va guanyar NBC”.

“Més tard la Fira de València, mitjançant el seu director, José Mª del Rivero, ens va donar l’oportunitat de fer conjuntament el projecte de canvi d’identitat corporativa i de la senyalització de les seues instal·lacions, conjuntament amb Xavier Bordils, qui va eixir prompte de l’equip i es va fer càrrec del disseny i la senyalització mentre Caps i Mans i NBC dissenyaven la imatge gràfica. Ens sentíem a gust treballant junts i, de fet, col·laborarem parcialment en alguns projectes d’uns i altres. Tanmateix estaven en un estudi que en l’altre i compartíem obertament el que estàvem fent”.

 “Va ser a la volta d’un viatge a la fira de Milà quan se’ns va ocórrer la idea d’unir-nos. L’incipient Estat de les Autonomies prometia ser un generador de nous projectes i pensàvem llavors que comptar amb un equip gran i capaç podria ser convenient, i fins i tot necessari, per a abordar projectes d’una certa complexitat, de manera que en tornar de Milà ens vam posar a la feina. Érem llavors 7, entre NBC i Caps i Mans, i acabarem sent 11 perquè es van unir Marisa Gallén, Sandra Figuerola i Luis González, que ja havien col·laborat amb Caps i Mans. Després Carlos Bento, que exercia com a arquitecte a Madrid, se’n va pujar a bord”. 

“Vam trobar un local, una nau industrial de més de 400m2, que entre  altres coses, ens va proporcionar nom per al grup i, després de l’estiu de 1984, ja ens vam instal·lar allí. La idea va ser dissoldre els grups anteriors i funcionar individualment amb l’objectiu de crear equips de treball flexibles, capaços d’adequar-se a la complexitat i temàtica de cada projecte. Ens vam dotar de personalitat jurídica nova en aquell moment, que va ser una comunitat de béns i vam aconseguir a una secretaria, Luz Martí, perquè posara un poc d’ordre en el galimaties de factures, rebuts, proveïdors, clients… I que fora capaç de fer-ho, a més per a 11 caps diferents sense perdre el nord. Així va ser”, explicava Lavernia. 

Abans de sorgir La Nave, els anys 70 van ser un assaig creatiu d’allò que anava a vindre, amb l’arribada d’una nova generació, formada per alguns dels quals després formarien La Nau, es van comportar com a autèntics professionals del disseny. En 1972 va nàixer Caps i Mans amb Eduardo Albors, José Juan Belda, Carlos Albert i Jorge Luna; en el 74, Nuc, amb Lola Castelló, Vicent Martínez, Daniel Nebot i Luis Adelantado. Xavier Bordils va ser també un personatge clau en aquesta meitat dels 70, va col·laborar molt activament amb el acabat de crear Departament de Disseny Industrial del IPI, Institut de Promoció Industrial de la Cambra de Comerç de València, que va organitzar las “Jornades de Disseny Industrial”, va planificar cursos i tallers i va crear la publicació “Disseny i comunicació”, de 1977 a 1983, en la qual es parlava, per fi, de disseny.  

Enric Satué, al seu llibre “El disseny gràfic en Espanya”, es referia a La Nave com “un equip de joves dissenyadors que haurien de fer-se justament famosos cavalcant a cavall del postmodernisme dels anys 80”. La Nave liderava la transició d’una concepció clàssica del disseny a una altra nova. Aquest polse postmodern, de ruptura amb les normes del Moviment Modern, de llibertat creativa total, predominava als seus treballs i suposava una nova manera d’entendre la professió. 

Els dissenys que el grup va fer per a organismes públics (Generalitat Valenciana, SGAE, IMPIVA, INE, FGV, Jardí Botànic…) i per a empreses privades (Gandia Blasco, TOI, ACTV, Aumar, Indústries Saludes, Lamsar…) no sols van tindre una gran transcendència entre els professionals del moment, sinó que s’han mantingut al llarg de tots aquests anys, el que ve a ratificar el bon treball, per davant de modes i tendències. La Nave va marcar l’inici del disseny valencià, que va esdevindre en professió, i va constituir la llavor de l’Associació de Dissenyadors de la Comunitat Valenciana (ADCV).

L’obra de La Nave ha sigut motiu de diverses exposicions antològiques i, en 2008, l’associació Foment de les Arts i del Disseny (FAD) de Barcelona, el primer centre de referència del disseny i l’arquitectura d’Espanya, els va dedicar un homenatge i els va concedir el títol de “Mestres” i la cadena del FAD, un reconeixement molt valorat pels navieros. 

Al número 5 de la mítica revista Ardi, que va dedicar un extens dossier a La Nave, els dissenyadors Juli Capella i Quim Larrea van captar molt bé l’esperit del grup: “Feia la irritant sensació de divertir-se treballant. I ens van donar enveja… Ens va seduir la seua singular organització, com de misteri trinitari però amb onze membres. Va ser com reviure la descartada utopia del grup i sense renúncies. Va ser rebre en la cara una onada de vent fresc”.

“En realitat a tots ens agradaria abordar aquesta nau, unir-nos a la seua tripulació i navegar per tota mena de mars. Perquè fa la sensació que diversió i labor és tot un. Perquè sempre havíem somniat amb la utopia de viatjar acompanyats i sols al mateix temps”.

(Fotografies procedents del documental “Quart creixent. 25 anys de disseny en la Comunitat Valenciana”, dirigit per Menta per a l’ADCV; del documental “Metròpolis”, de TVE, emés en 1987; i de la trobada celebrada en l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Alacant en 2017).