World Design Spotlight: la palmera de Pepe Gimeno

Quan una persona arriba a la Comunitat Valenciana, bé siga entrant pel nord o pujant des del sud, una de les coses que primer es troba, quan s’acosta a una platja o a un lloc d’interés en la muntanya, és la palmera que va dissenyar Pepe Gimeno per al turisme institucional als anys 80. Una palmera que ha perdurat al llarg de les dècades i que va nàixer amb els avatars propis del seu temps. 

“Ens vam presentar a la proposta llançada per l’Administració, per l’Institut Turístic Valencià (ITVA) concretament, en un grup de tres dissenyadors (Paco Bascuñan, Cándido Pérez i jo) amb tres propostes diferents. Les havíem elaborat sense briefing ni res paregut, apenes unes pistes sobre les idees que portaven, que era aconseguir un símbol únic”, explica el dissenyador Pepe Gimeno. 

“L’arbre de la palmera està present en el paisatge de la Comunitat Valenciana, les veus per tot el territori, així que a aquest dibuix inicial vegetal se’m va ocórrer afegir-li els colors de la senyera, de forma que era una palmera però també una espècie de focs d’artifici. Ambdós elements, palmera i focs d’artifici, molt valencians”.

“Dels tres projectes que presentarem van escollir la palmera que, al principi, era sols per a les oficines de Turisme i per a alguns cartells. En poc de temps, la conselleria de Turisme es va apropiar, en el bon sentit, del símbol però el combinares amb les lletres de la marca que volien impulsar en eixe moment, Mediterrània, dissenyada per Javier Mariscal. Es van juntar dos elements gràfics en una única imatge. Em va costar anys reivindicar que la palmera era un disseny meu, va haver prou confusió en mesclar-se amb la faena de dos dissenyadors diferents en una sola identitat”; explica Gimeno.  

“Els canvis en política van tombar la proposta de Mediterrània, però deixaren en peu la palmera i es va començar a treballar sobre ella com a símbol únic per a tots els senyals referents al turisme de la Comunitat. Des de llavors la palmera ha anat creixent, ha marcat platges, llocs de turisme d’interior… s’ha emprat moltíssim”

“El disseny va ser fàcilment acceptat, els clients sabien el que es feien i van apostar, sense dubtar-ho, per la palmera. Ells coneixien el mercat on es menejaven, el medi s’ho sabien molt bé, era el seu sector, no el meu. Però el secret d’un dissenyador està en escoltar molt per a conèixer tot el que el client et pot contar. Saber escoltar i saber veure és una de les parts més importants d’aquest treball. Traduir aquesta informació per a traslladar-la a una imatge. Traduir, netejar i dibuixar el concepte desitjar. La tasca dels dissenyadors també és molt intuïtiva. Ahí està la creativitat”.

La palmera de Gimeno és un símbol que va nàixer amb estrela. “L’àmbit turístic de la Comunitat sempre ha estat sectoritzat i prou dividit per zones geogràfiques, havien sigut conflictives les diferents nominacions… però aquest símbol va ser un punt d’unió i tots han volgut estar davall del paraigua d’aquesta palmera. Ni amb els diferents canvis polítics s’ha mogut, malgrat algun intent. El sector turístic li ha donat molt de suport i això ha sigut molt important per a la seua continuïtat”, apunta el dissenyador. 

El dibuix original analògic de la palmera era amb trets de carbonet que s’entrecreuaven, una silueta trencada i molt rugosa que, quan arribà el moment de digitalitzar-lo, cal alleugerir perquè si no és impossible de manejar. 

“Arriba el moment de redissenyar-lo, estem en l’any 98. La palmera queda amb la mateixa estructura però l’anem geometritzant, deixant un vector molt més senzill. Els colors que s’adeqüen també a la quatrecomia per a ajustar-ho i la palmera es fa amb nu traçat més robust, adaptada a les modes visuals. També canviem la denominació, deixant-lo sols en Turisme i s’aprofita aquest canvi de denominació per a modificar la tipografia, de forma lleu, perquè siga també més robusta. Més potent que taque més. Que es veja més, en definitiva”.

Malgrat les actualitzacions, mínimes, el disseny continua sent actual · El temps l’ha tractada bé. Em sol passar amb els meus dissenys, envelleixen bé. Algunes vegades em costa explicar aquest detall als clients, però el temps em dona la raó (rialles)”. 

Els avatars que pateix cada disseny són incerts, “mai saps com serà la vida de cada disseny. Entren en joc molts factors per a què un disseny pervisca. Els canvis polítics han deixat molt bons dissenys tancats en calaixos”, apunta. 

Aquest treball, vist amb perspectiva, que et va aportar? “Aquest treball ha tingut moltes anades i tornades i moltes aplicacions diferents, aquesta campanya ha sigut molt important per al nostre estudi perquè ha tingut una presència constant en la societat. Ha sigut una experiència boníssima”: 

La idea que una creació teua es veja tant a Oriola com en Benicàssim, de costat a costat de la Comunitat … et dóna orgull? “Sempre que veig aqueix disseny per ací torne al moment de presentar-lo, als dubtes, les variables … la teua saltes, després ja veus què tal ha anat el salt. Quines coses té la vida, aquest disseny quin recorregut tan llarg”.

“Al principi al·lucinava en veure els meus dissenys per la ciutat, ara ja m’he acostumat. El logo de les Corts, el de l’EMT, la palmera … és bonic. També és cert que fa molt de temps que treballe. He estat en el moment just, recorde parlar-ho amb Paco Bascuñán i dir “cal aprofitar-ho”, era un moment molt interessant però també era dur, en els 80 estàvem engolint el retard que teníem respecte a Europa, de 25 anys almenys, en tot”.

“No teníem la formació necessària, era afrontar la vida sense tindre ni idea, sense accés a referents (per idioma, per exemple), teníem llastos de partida, estava tot per fer però no era tan fàcil fer-ho. Era tot una fullaraca i calia descobrir per on anava el camí. Érem joves i intrèpids. La ignorància et llança (riures)”, explica.

“Jo vaig arriscar molt perquè vaig deixar de fer coses en decidir-me pel camp creatiu però no sabia bé què: el meu pare era agricultor, la meua mare treballava a casa … jo volia fer una cosa artística però no tenia models pels quals guiar-me. Al principi em vaig inclinar per l’interiorisme, vaig entrar a l’escola on vaig descobrir el dibuix publicitari. Allò era el que, després, seria l’escola de disseny. Tots els professors eren de Belles arts, la meua formació, per tant, era molt artística i zero gràfica. Vaig eixir amb moltes mancances tècniques que vaig haver d’anar aprenent pel meu compte. Quan comences a treballar veus tot el que no saps. El bagatge artístic, que sí que el tenia, el vaig valorar més tard. Som una generació pont entre l’analògic i el digital, hem viscut totes dues i, això, també enriqueix. Encara que tinga les seues limitacions, hem sigut bastant privilegiats”.

“Estàs sempre en mans de l’atzar. Les circumstàncies han sigut favorables, cal donar gràcies a la provisió perquè, és veritat que tenim molta trajectòria, però mai saps com funcionarà cada disseny. És un misteri. Aquest món és molt incert, mai tens la seguretat absoluta que vaja a funcionar. El temps és el que jutja, per això has d’aprendre a relativitzar les coses”, conclou el Premi Nacional de Disseny 2020.