WORLD DESIGN SPOTLIGHT: Renau Cartellista (producció valenciana)

El cartellista espanyol més destacat de tots els temps va ser el valencià Josep Renau (1907-1982). Si bé amb el franquisme tot allò vinculat a la seua figura va ser soterrat durant dècades, quan va començar a despertar l’interès, cap a la fi de la seua vida, es va comprovar que la dimensió de la seua obra era immensa.

Ser una icona del cartellisme republicà molt polititzat, haver sigut un alt càrrec en el ministeri de Cultura, ser el responsable de la decisió de traure el patrimoni del Museu del Prado per a protegir-lo durant els bombardejos franquistes sobre Madrid i encarregar a Picasso el Guernica, van ser algunes de les marques de la seua agitada biografia.

La seua obra va estar marcada per la seua fervent militància política que el va dur a exiliar-se després de la Guerra Civil, primer en Mèxic i, més tard, en l’Alemanya Oriental. Però comencem pel principi.

El fill de Josep Renau Montero, professor de dibuix i restaurador, va començar prompte, als tretze anys, a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. Va compaginar els seus estudis amb un treball en la litografia Ortega fins a graduar-se en 1927. Amb 18 anys va guanyar el seu primer concurs de cartells, àmbit en el qual va destacar excepcionalment anys més tard. Amb sols vint anys va realitzar la seua primera exposició de pintura al Cercle de Belles Arts de Madrid.

La seua arribada al cartellisme es va produir a través de l’estètica del fotomuntatge, que va descobrir tant en l’obra de John Heartfield com en la de  Raoul Hausmann. Ambdues estaven vinculades al dadaisme centreeuropeu, el que situa a Renau en l’impuls avantguardista i antiburgés de principis de segle.

Durant la dècada dels anys vint començava a donar-se un ús massiu del cartell publicitari en Espanya. Amb el tímid enlairament industrial durant la dictadura del general Primo de Rivera, i afavorit per la conjuntura de neutralitat en la Gran Guerra, se’n van crear llavors les bases d’una economia de consum, el que va suposar l’entrada massiva de les tècniques de publicitat en el nostre país.

Bona part del treball cinematogràfic de Renau va estar lligat als grans èxits de la productora valenciana Cifesa, com La hermana San Sulpicio (1934), Rumbo al Cairo (1935) o La verbena de la paloma (1935). També van formar part dels seus millors treballs cartells de films estrangers estrenats en Espanya durant la dècada dels trenta com Y el mundo marcha (King Vidor, 1928) o Éxtasis (Gustav Machaty, 1932).

Josep Renau va crear una gran quantitat de cartells i inicià, en aquesta etapa espanyola, un característic llenguatge propi, revelant-se com un excel·lent comunicador. A les seues col·laboracions en revistes, Renau va destacar pels seus foto-muntatges on emprava el color i collages de textos i fotos, provocant un gran impacte visual i social.

Renau va transformar la temàtica costumista en una modernitat cosmopolita, on elegants dandis i sofisticades jóvens desafiaven les rígides normes de conducta pròpies del moment.

Josep Renau creó una gran cantidad de carteles e inició, en esta etapa española, un característico lenguaje propio, revelándose como un excelente comunicador. En sus colaboraciones en revistas, Renau destacó por sus fotomontajes donde empleaba el color y collages de textos y fotos, provocando un gran impacto visual y social.

Renau transformó la temática costumbrista en una modernidad cosmopolita, donde elegantes dandis y sofisticadas jóvenes desafiaban las rígidas normas de conducta propias del momento.

A més de tots aquests fets, també va ser professor de Belles Arts de la Universitat de València fins al seu nomenament, en 1936, com a Director General de Belles Arts del Ministeri de Cultura. Renau va continuar treballant durant la Guerra Civil com cartellista. Les seues obres d’aquesta època, a més de ser òbviament molt polítiques, van estar influïdes estèticament per l’estil gràfic soviètic i el constructivisme rus.

Després de la Guerra Civil i el seu pas pel camp de concentració francés d’Argelès-sur-Mer, Josep Renau es va exiliar en Mèxic, on va romandre fins que, en 1958, va viatjar altra vegada a Europa i va començar la seua vida en Berlín Est.

La seua producció artística, vista en perspectiva, va travessar diverses etapes, des dels cartells d’imatges festives i de promoció turística de la València dels anys 20 i 30, i també els cinematogràfics; passant pels cartells polítics i bèl·lics realitzats durant la Segona República; per a concloure amb els encàrrecs de productores de cine, sobre tot alimentari, amb els quals l’artista va poder guanyar-se la vida durant l’exili. En la seua etapa alemanya reprendria la seua vessant artística més conscienciada.